Una Mirada des del Perú i Bolívia

Hola, Kintsugers!

Durant les últimes setmanes, he tingut l'oportunitat de viatjar al Perú i Bolívia, dos països on els gossos de carrer formen part del paisatge urbà. Aquest viatge m'ha fet reflexionar sobre la realitat de l'abandonament dels gossos i les seves conseqüències. Que ja n’era conscient, però veure manades de gossos, cada dia a tota hora vulguis que no t’hi fa pensar una mica més.

A les ciutats que vaig visitar tant del Perú com de Bolívia, els gossos de carrer són tan comuns com els coloms. Es mouen per carrers, places i parcs amb una naturalitat sorprenent. A diferència dels gossos domèstics, aquests animals han desenvolupat habilitats de supervivència úniques i s'han adaptat plenament a l'entorn urbà sense acabar de formar-ne part. Doncs la gent actua amb els gossos de carrer com amb els coloms: amb indiferència o amb algun petit gest per apartar el gos del seu entorn.

Un dels aspectes més fascinants és observar com aquests gossos es mouen en manades de 10, 15 o 20 gossos. A La Paz, vaig veure una manada d'uns 20 gossos que travessava els carrers de la ciutat amb una coordinació increïble. Coneixien perfectament els semàfors, els cotxes i els vianants... Aquesta manada es movia com un sol organisme, evitant obstacles i trobant aliments en els llocs més insospitats i defensant els recursos sense necessitat de violència (la comunicació canina va molt més enllà de grunyits i baralles). És una mostra impressionant de la seva adaptabilitat i intel·ligència. Malgrat que és trist veure gossos que estan en mal estat (desnodrits, problemes tipus sarna... és interessant veure com funcionen les seves dinàmiques. Entendre "el que és salvatge" ens fa millors per entendre el que tenim a casa. 

El que deia, els gossos de carrer sovint formen manades per augmentar les seves possibilitats de supervivència, és estrany trobar-se un gos vivint sol. I si en trobes algun i el segueixes una estona segurament veuràs com s’acaba ajuntant amb un grup de gossos. Aquestes manades funcionen amb jerarquies i dinàmiques socials complexes, poden semblar a la dels llops, però no són el mateix! Els membres de la manada es protegien mútuament i mostraven una col·laboració sorprenent, la qual cosa demostra la naturalesa social dels gossos, fins i tot en un entorn tan hostil com el carrer.

Aquests gossos no solen mostrar por als elements de la ciutat. Els cotxes, les persones, els sorolls forts i altres animals no els intimiden. Aquesta falta de por es deu a la seva exposició constant a aquests elements des de molt joves. A diferència dels gossos domèstics que poden espantar-se amb facilitat davant sorolls o situacions noves, els gossos de carrer han après a conviure amb aquests elements com a part de la seva rutina diària. Un exemple d'això el vaig viure a Cusco, on vam coincidir que feien marxes militars, amb el que això suposa: música forta, petards, aglomeracions de gent... Els gossos de carrer estaven tan tranquils dormint en qualsevol racó al bell mig del bullici de gent. 

Però que passa a casa? Doncs a casa nostra, molts dels problemes de comportament que observem en els gossos tenen arrels en la humanització inconscient que fem dels nostres animals de companyia i, per consegüent, de com els aïllem o els allunyem de la seva naturalesa encara que aquesta sigui una ciutat. Tractar els gossos com si fossin humans, o sense tenir en compte la seva naturalesa, pot portar a comportaments no desitjats i a una mala comprensió de les seves necessitats reals.

La conclusió és aquesta: els gossos necessiten ser gossos.

Els gossos tenen necessitats i instints que són diferents dels humans. Necessiten exercici físic, estimulació mental i una estructura social clara. Sovint, els tractem com a nens, donant-los privilegis i tractes que poden confondre'ls. Per exemple: " com que ens trobem amb un altre gos vull que el meu gos vagi a jugar amb aquell gos i que el saludi" possiblement el teu gos no necessita "jugar" amb l'altre gos o anar a saludar l'altre gos. Plateja't això: saludes, jugues, xerres amb tots els humans que et creues pel carrer? No? El teu gos, tampoc. 

Més exemples? Projectar emocions humanes sobre els gossos. Creiem que els nostres gossos se senten culpables quan han fet alguna cosa malament, però en realitat, el que interpretem com a culpa és sovint una resposta a la nostra pròpia reacció enfadada o decebuda. (Espòiler: els gossos no senten culpa)

El contrast entre els gossos de carrer al Perú i Bolívia i els nostres gossos domèstics em porta a reflexionar sobre la importància de respectar la naturalesa dels nostres peluts. Els gossos són animals increïblement adaptables i intel·ligents, però necessiten ser entesos i tractats com a gossos, no com a humans.

És vital  que, com a propietaris de gossos, (independentment de la mida o raça del nostre pelut), ens eduquem sobre les seves necessitats reals i els proporcionem un entorn que respecti la seva naturalesa. Això inclou exercici adequat. I adequat pel gos no per tu. Per norma general quan surts a córrer amb el teu gos durant una hora seguida o activitats similars qui ho gaudeix ets tu, no el gos. Un gos de manera natural no dirà mai “vinga va, vaig a fer 45 min de fúting” (però això ja és una altra entrada del blog).  Cal disciplina i amor incondicional, però sempre des del respecte a la seva essència com a gossos.

En resum, comprendre i respectar la naturalesa dels nostres gossos és la clau per tenir una relació saludable i feliç amb ells. Els gossos de carrer ens mostren la seva capacitat de supervivència i adaptabilitat, mentre que nosaltres hem d'aprendre a oferir als nostres gossos domèstics un entorn on puguin prosperar com els animals que són.