Cria el gos que tens, no el que voldries.

Vivim en una societat on sovint projectem desitjos sobretot el que ens envolta: com voldríem ser nosaltres, com voldríem que fos la nostra parella, la nostra feina, el nostre dia a dia. I quan arriba un gos a casa, sense voler, fem el mateix. Imaginem com ens agradaria que fos: afectuós però independent, obedient però divertit, sociable, educat, flexible i capaç d’adaptar-se a tot el que li proposem.

Però després la realitat ens posa davant d’un gos real: amb pors, amb caràcter, amb manies, amb una manera pròpia de viure i de sentir. I és aquí on moltes famílies es frustren. Perquè aquell gos que tenen davant no encaixa amb la idea que tenien al cap. I apareixen frases com “em pensava que seria més carinyós”, “m’esperava que pogués venir a tot arreu amb nosaltres”, “tots els altres gossos poden anar deslligats menys ell”... I així, sense voler, comencem a exigir-li que sigui algú que no és.

Aquí és on apareix una idea que considero fonamental per conviure de manera sana amb qualsevol gos:
cria el gos que tens, no el que voldries.

Perquè educar no és transformar un ésser viu perquè s’adapti al teu estil de vida, sinó conèixer-lo profundament i oferir-li una vida on ell també pugui ser qui és. I això només es pot fer des de l’empatia. No és només estimar-lo quan fa gràcia o és obedient, sinó també quan mostra malestar, quan diu “prou”, quan no entén què li demanes o quan no pot donar-te el que tu voldries.

Acompanyar un gos vol dir també renunciar a certes expectatives. Potser el teu gos no serà mai sociable amb altres peluts. Potser no vol ser tocat per desconeguts. Potser necessita rutines molt marcades per sentir-se segur. I això no el fa un gos dolent ni problemàtic. El fa un gos amb necessitats concretes. Com tots nosaltres.

Educar no és imposar. És oferir eines. És ajudar-lo a gestionar certes situacions. És donar-li estructura. És llegir el seu llenguatge i respondre-hi amb respecte. I també és valorar les coses bones que sí té: que et mira als ulls buscant complicitat, que s’estira al teu costat tranquil, que t’escolta quan el necessites. Són coses que de vegades no es veuen a simple vista, però que són el que fa que valgui la pena el vincle.

El teu gos no és un projecte a millorar. No és una versió inacabada del que hauria de ser. És el teu company. Amb les seves coses bones i les seves dificultats. I quan comences a mirar-lo així, passen dues coses molt potents: el vincle es fa més profund, i ell comença a confiar més en tu.

Per això, la pròxima vegada que pensis “voldria que fos diferent”, para’t un moment i pregunta’t: estic respectant qui és? li estic oferint el que ell necessita o el que a mi m’agradaria? Cria el gos que tens. Coneix-lo. Acompanya’l. I et sorprendrà el que podeu construir junts.